Nom original: El 47
Durada: 110 min
Adreça: Marcel Barrena
Guión: Marcel Barrena, Alberto Marini
Repartiment: Eduar Fernández, Clara Segura, David Verdaguer, Zoe Bonafonte, Salva Reina… i com a figurants veïns del barri de Torre Baró (Desideria, Salustiano…). Molts d’ells van ser testimonis directes del desafiament dut a terme per Vital com a exemple de lluita i dignitat d’un barri unit.
“El meu nom és Manolo *Vital i viu en el barri de Torre Baró, barri que hem construït amb les nostres mans”. Així comença la pel·lícula “El 47”, història que conta el moviment veïnal que l’any 1978 va transformar Barcelona i va canviar la imatge dels seus suburbis .
Des dels anys 50 la història de Torre Baró es repetia en els extraradis d’altres grans ciutats espanyoles, històries protagonitzades per persones que emigraven des d’altres regions d’Espanya buscant un futur millor lluny de les seves llars. En els anys 70 aquests barris seguien sense tenir aigua corrent, electricitat, ni altres serveis bàsics.
Manolo Vital conductor a Barcelona de la línia 47, amb el suport de les veïnes i veïns, van desmuntar el que l’Ajuntament s’obstinava a repetir: “els autobusos no podien pujar les costes del districte de Torre *Baró.
Una altra història de reivindicacions la trobem a Madrid (barri del Pilar) en la dècada dels 70. El veïnat es va manifestar en diverses ocasions per a fer evident l’incompliment de la constructora i la falta d’actuació de l’administració davant l’absència d’equipaments sanitaris, educatius, culturals, recreatius…
“El Tàlveg és nostre” és el lema que va acompanyar les reclamacions del “Tàlveg de la *Veguilla” com a espai on situar els equipaments dels quals el barri mancava. La major part d’aquest espai va ser ocupat per un gran Centre Comercial, un teatre (actualment abandonat), un parc i el tancament de la M30.
El 47 és una pel·lícula que emociona i que ens posa enfront de realitats que es donen en la nostra societat:
Ara els que arriben a les nostres ciutats venen des de lluny, però els seus desitjos són els mateixos que tenien els nostres majors en aquells anys.
Els extraradis de les grans ciutats, en algunes ocasions, continuen tenint les mateixes mancances que les que existien llavors.
Però la nostra memòria és fràgil i actualment l’emigració, en una societat que va haver d’emigrar a la recerca d’unes millors condicions de vida, es converteix en el problema que més el preocupa al mateix temps que es demostra incapaç de donar-li solucions dignes.
Ens falta la força, la solidaritat i l’embranzida dels nostres avantpassats, no tan llunyans, que amb el seu compromís i obstinació van fer possible el canvi.