Estimats companys i companyes:
Intentar explicar allò viscut a València durant aquests terribles dies és complex. Dimarts 29 d’octubre de 2024 quedarà marcat en la història de la Comunitat Valenciana com un dels desastres naturals més grans, però a més, tant aquell dia com els posteriors, com un dels fracassos polítics més grans per incompetència absoluta.
Primerament i de manera principal és sentir el dolor per les més de dues-centes víctimes mortals, cadascuna amb el seu nom i cognoms que mai no van imaginar el seu desgraciat final.
La falta de coordinació entre les administracions, estatal i autonòmica, i llançar-se la pilota els uns als altres, només ha donat com a resultat el dolor i la ràbia d’una societat que des del minut u es va llançar a ajudar les víctimes. La quantitat de voluntariat que hi ha anat i segueix acudint a les zones afectades és enorme. Cal destacar en aquest apartat la joventut, que ha demostrat que sí que es pot comptar amb ells. El problema és que ningú no s’ha encarregat d’organitzar adequadament aquesta ajuda valuosa.
D’altra banda, també ha aflorat el pitjor de l’ésser racional, no se’l pot dir humà, amb saquejos a botigues i fins i tot a casa particulars que ja havien estat arrasades per l’aigua. Com han comentat alguns coneguts, les dues primeres nits van ser realment esgarrifoses. Des dels balcons, els veïns sense dormir, apuntaven amb les seves llanternes a qualsevol moviment de persones pel carrer, cridant-los perquè majoritàriament eren saquejadors. O haver de quedar-se a dormir al seu domicili gairebé destruït totalment perquè no els robessin tan poc com els havia quedat al pis de dalt.
La incompetència de l’administració autonòmica ha quedat reflectida en diversos episodis al llarg d’aquest tràgic succés: avís d’emergència als mòbils quan la gent ja s’ofegava quan l’alerta vermella de l’Aemet va començar a les 7.36 h d’aquell mateix dia, creació d’un centre de voluntariat el diumenge dia 3 de novembre que va ser un caos total, una consellera d’emergències que admet que no coneixia el sistema d’avisos i no és capaç de dimitir en aquell mateix moment, professionals de rescat que acudeixen cridats per la Generalitat a la zona i no se’ls assigna cap tasca i han de tornar dos dies després a casa, cossos de bombers i militars desitjant acudir a ajudar i ningú els activa,…..
Van passar pràcticament tres dies, per poder veure un nombre considerable de militars i forces de l’ordre ajudant en les tasques complexes de recerca de desapareguts i de neteja.
Habitants dels pobles de la Ribera Alta i Baixa, que a l’octubre 1982 van patir la “pantanada” de Tous, deien que en aquell moment, fa més de 40 anys, l’endemà tot estava ple de forces de l’exèrcit i de cossos de seguretat de l’estat treballant i no entenien que aquest cop hi hagi hagut aquest retard. Ningú no els ho explica.
En definitiva, a més de l’enorme dolor per les víctimes i els danys materials, la ràbia i la ira s’han instal·lat a la societat valenciana, perquè no entenem que la classe política hagi abandonat les víctimes d’aquesta manera tan cruel.
Com sempre, la comunitat autònoma culparà l’Estat i l’Estat la comunitat autònoma, així ningú no es considerarà responsable. Així, a més, s’aconsegueix continuar polaritzant la societat i evitar que tots units despertem davant la ineptitud demostrada. Tot plegat fa que sigui difícil que hagin après alguna cosa per evitar que es torni a repetir aquest desastre inqualificable. Com és possible que no hi hagi un protocol clar davant de l’activació d’una alerta vermella? Per què la població no té informació sobre com ha d’actuar en aquests casos? A cada polígon industrial, a cada poble, etc. Qualsevol societat avançada els hauria de tenir.
Fins que les víctimes puguin tornar a la rutina habitual passaran uns quants mesos, però el dolor, la impotència i la incomprensió continuaran durant tota la vida.
Per acabar, no oblidem que tot això és una causa directa del canvi climàtic, que ho vulguem veure o no, està acabant amb el nostre planeta. Les evidències científiques no enganyen i l’infern viscut aquests dies n’és una demostració més.